Arriva un moment on tot està confós, on no saps cap on tirar, que sents, que fer. Tot està embolicat dintre teu, i fora. No saps que fer ni que dir, que pensar i que no, que sentir i quins sentiments fer fora. T'agrdaria cridar tot el que sents, treure-ho a l'exterior, que tothom vegués que no tot està bé, que no tot es tranquil, on no tot és "perfecte", que veguessin que hi ha coses que no estan al seu lloc... Però hi ha gent que no ho veu, que sembla que són cecs, que porten unes ulleres que no lis deixen veure, que tampoc escolten com si portessin cascos, taps... I si aquesta persona es important per tu, t'importa i llavors sembla que tu no li importes, quan és aquesta persona la que fa que tot estigui tan confós... Llavors t'enfonses, et confons més, però no t'ajuda géns el seu comportament... T'agradaria que tot canviés, encara que hi ha coses que t'agradin t'agradaria que tot fos com avans de que tot estigués confós.
I es que quan un està confós tot es pot tornar negre i fosc, sense que ho volguem però és el que passa... Però mai, mai em de perdre l'esperança de que tot millorarà i tot es calmarà, mai em de llençar la tovallola.
Perquè quan estem confosos, no podem pensar clarament...
Mm!^^
No hay comentarios:
Publicar un comentario