Pensament 17: No llençar la tovallola

I és això el que m'he proposat, no llençar mai la tovallola, molts cops ho he volgut fer, llençar-la, deixarm-me guanyar, no seguir lluitant... però no, no ho faré. Lluitaré fins al fianl. costi el que costi, amb tot l'esforç del món, però és la meva lluita, una lluita que penso guanyar jo. Pot ser sola, pot ser amb ajuda... qui sap? Encara que a vegades pensi que es la meva lluita i als altres no els importa, si que els importa, a les persones que tinc més properes si.
Tu tampoc l'has de llençar mai, encara que sembli que serà impossible guanyar la teva lluita, la guanyaràs.
Mm!^^

Pensament 16: Qui soc jo?

Bona pregunta, perquè en veritat ningú sap qui és de debó, un dia com qualsevol altre, descobrixes una cosa de tu que no sabies. A més és molt difícil definir-se a un mateix, però ho intentaré...

I aquesta soc jo, una noia normal i corrent, però a l'hora diferent. Una noia que no li importa vestir diferent, ja que és la seva forma de ser, soc com soc i punt. Ningú em cambiarà, si t'agrada bé i sinó també. Jo no vaig segons cap moda extablerta, sinó com vull anar jo. Em considero diferent, si, algun problema? M'agrada ser jo, m'agrada veure que puc arrivar a destacar per sobre els altres perquè no vull ser com tots, perquè tinc les meves propies idees, els meus propis somnis, els meus propis desitjos, les meves propies metes. Vull arrivar alt i tocar el cel, vull ser lliure en una societat que no ens deixa... Vull poder fer tot el que em proposo, encara que sigui amb esforços, i es que si no es amb esforç, ho perd tot... Si, prefereixo trencar-me l'esquena i el cap a arrivar i que m'ho donguin tot fet, perquè així, quan ho consegueixes, tot té més il·lusió.Vull ser feliç encara que tothom es vulgui oposar, ja no m'importa res, la opinió dels altres quan es vulguin ficar amb mi, em rellisca, he aprés de la vida (curta, però vida). Sé que tot el que em proposi ho podré aconseguir. Sé que quan sigui gran seré el que jo vulgui ser, i de les millors. Sé que ho puc ser i fer.
Em considero una noia tímida, amb molta vergonya, alegre, i alhora una mica trista a vegades, una mica solitaria, encara que m'encanta estar sempre amb gent, però necesito el meu espai. Soc comformista i a l'hora incomformista, li dono moltes cosses a les coses si no les vec bé o amb gaire sentit, intento veure les coses des de diferents punts de vista.
Nose que explicar de mi...

Mm!^^

Pensament 15: Recaure

I encara que no volguem, a  vegades tornem a caure on avanç ja haviem caigut, tornem al passat... Ens fem mal a nosaltres mateixos, no fa falta fisicament, sinó que psicologicament. Llavors ens tornem a enfonsar, ens tanquem en nosaltres, no veiem el món que ens envolta, no veiem que tot es pot solucionar, només veiem lo nostre. I si, pot ser ho estem passant malament, pot ser hi ha gent que ens molesta, ens fa mal, ens enganya... si... Però hi ha gent que pot ser ho està passant pitjor, però hi ha gent que ens estima i sempre estarà al nostre costat... Només em d'obirir els ulls.
I si tornem a caure amb la mateixa pedra, no passa res!! Em d'apendre dels errors. La nostra vida és una muntanya russa, té alts i baixos, em de buscar un punt intermig, on tot sigui "normal", on tot vafi bé, encara que és complicat...
Jo ara estic amb la por de recaure, de que es descubreixin de nou els meus punts dèbils, de tornar a passar per tot el que he passat... Intento ser forta, però es complicat, si us a passat ja m'enteneu... Però sé que aquest cop lluitaré, ja sé que vol "l'enemic" i com aturar-lo, sé que he de fer per`què no passi i és per el que estic lluitan ara mateix...
A vegades quan estem amb aquestos alt i baixos, ens venen idees esbrajades al nostre cap, idees que no em d'escoltar, ho sé per experiencia, m'han atormentat molt, però he acoseguit no fer cas, pensar que són això, idees esborajades. Si algún cop et ve al cap alguna tonteria que saps que no l'únic que t'acavarà portant són problemes, no l'escoltis, lluita, però no et rendeixis, perquè les idees aquestes lo que fan es que et rendeixis, i això mai.

Mm!^^

Sou genials!!!

Sou genials, de veritat, més de 500 visites!!! Moltes gràcies a tot! Per agrair-vos això farem un concurs. Consistirà en fer un text sobre el tema "amor", qui guanyi publicarem el seu text, i a més li farem un muntatge del que vulgui. Que us sembla? us animeu? Només heu de enviar-nos un missatge!!
Teniu fins diomenge 13 de Maig :)
Mm!^^

Pensament 14: No tornaré a vessar ni una llàgrima més...

Per fi he tocat de peus a terra, ja no tornaré a vessar ni una llàgrima més per gent que no se les mereix, només ploraré per qui de vertitat val la pena ploorar. Serà difícil, però ho penso fer, li diré al meu cor que no a de plorar, que no val la pena, que només són un grapat d'idiotes que no serveixen per res, que s'abureixen i llavors li volen fer mal, perquè saven que és tou, que li poden fer mal... Però que ja no, ja tot s'ha acavat, ho he entes tot, he tornat a començar de nou, ja no soc la mateixa, he madurat, he aprés dels errors, he aprés del mal, de les llàgrimes he fet riures. Jo ja tocava de peus a terra, però el meu cor no, ara ja si que si, ara ja podem anar tranquils pel món, més forts que mai.
Ningú em tornarà a veure plorar, no ho mereixen, sobre tot devant d'ells... perquè pensaran que són més forts que jo, i no és veritat, ells no ho saven, però jo puc ser més forta que ells. Ells pot ser mai ho sabràn, pot ser mai s'adonaràn del que an estat fent, pot ser mai tocaran de peus a terra. El que si que sé és que jo lluitaré per tot com he fet fins ara, ja ningú em pot aturar, ja ningú pot fer-me mal. Soc sencible, soc tímida, i que? Cadascú és com és, jo soc com soc i m'agrada, em fa sufrir molts cops ser com soc, però mai canviaré, he lluitat per no canviar i seguiré lluitant.
No canviis mai. Lluita per tu, per els teus ideals, sigués fort, no vessis mai cap llàgrima per ningú que no s'ho mereix, per algú que et fa mal... Deixa-lis molt clar que no poden amb tu, que mai ho faràn, encara que a tu et costi, és difícil, però al final val la pena. I encara que tot vagi malament, no deixis de ser tu, diguin el que diguin, ets tu, i ets perfecte tal com ets, no has de canviar per ningú.

Mm!^^

Pensament 13: Somriure per no plorar

Quants cops ho hem fet? Em somrigut, em amagat els nostres sentiments per no plorar, encara que per dontre estiguessim destrosats. Li em dit a tothom que no passava res, que no hi havia cap problema i amb un somriure ho disimulavem tot. Però per què? Per què no voliem ajuda? Per què no ho parlavem? Per què ens ho quedavem dins nostre i llavors ens feia més mal? Tan difícil d'entendre el perquè des de fora i difícil d'explicar desde dins...
El que és fàcil és disimular si estas parlant desde el Facebook o el Messenger, ficar una cara somrient i dir que estas bé... però perquè ho fem? Si hi ha algú en qui de veritat confies, per què ho fas? Jo ho he fet, a vegades plorant tant que gairebé no podia llegir la conversa o escriure, ja que no s'havia que estàva possant...
Sempre ens amaguem els sentiments, no tindría que ser així, si ens passa alguna cosa parlar-la amb algú, i si no som capaços d'explicar-ho, escriure-ho. A mi aixó últim sempre m'ha anat molt bé, m'he passat estones escrivint, i vaig tindre una mala època al cole/insti que els meus pares em van demanar que lis escigués tot, ja que s'havien que em costaría parlar, i al escriure, a part de desfogar-me, ho explicava tot millor de que si ho hagués parlat. Escriure, això és una de les cosses que de veritat m'agrada i amb la que em sento alliverada.
Us a agradat? Us heu sentit identificats?

Mm!^^

Pensament 12: Els "per sempre" no existeixen, es creen

Sempre li he donat voltes als "per sempre" que deien a les pel·lícules, quan deien: t'estimaré sempre, estaré amb tu per sempre, etc... Jo crec que no s'ha de dir, s'ha de fer, qui sap com anirà el futur, que hi passarà, és millor pensar en el present i viure'l, que no pensar en un futur amb aquella persona, encara que l'estimis molt, és millor no pensar-ho. La vida dona moltes boltes, en agradï o no, siguin per a propi bé o no, llavors, perquè pensar en el futur? Em de viure el present, disfrutar-lo, perquè només és viu un cop, només tenim una vida i els dies no es poden repetir...
Per això s'ha de ser fidel a aquest pensament que sentim envers l'altre persona i crear aquest per sempre, encara que la resta del món no ho vulgui, això. Encara que el cami sigui molt dur, cal lluitar fins al final i disfrutar de cada instant.
No se que afegir, crec que ho he dit tot només amb la frase: Els "per sempre" no existeixen, es creen.
Mm!^^

Pensament 11: L'importància d'un últim adeu

Aquesta entrada va dedicada algú molt especial que ens va deixar fa 1 any... a la meva besavia, t'estimo!!
Avui fa un anyet que vas marxar, jo no et vaig poder dir adeu, em va sapiguer molt greu, perquè jo t'estimo molt. Vas marxar sense avisar, sense despedir-te, sense que ningú pogués fer res. Va ser pel matí, i tot el dia va pintar molt negre, perquè enterar-se a 1a hora que havies mort... et deixa trastocat durant tot el dia. Vaig plorar molt, i quan ahir per la nit pensava que només quedaven hores, recordava tots els moemnts... les llàgrimes van tornar als meus ulls, sense que hi pogués fer res. Avui, durant el dia, les llagrimes també volien sortir, però jo no lis he deixat, no he vessat ni una llagrima més. Intento ser forta, encara que no ho soc,però no vull que ningú noti tot el que passa pel meu cap, que ningú s'apiga que et trovo a faltar. I es que trovo a faltar les històries que m'explicaves de quan eres jove, de la guerra, de quan treballaves a una casa de "rics". Trovo a faltar el riure fins a plorar, el portar-te a dinar al xino per provar cosses noves i celebrar els teus 98, 99... No vam poder celebrar els 100 perquè vas marxar... I això em va donar molta ràbia, per menys d'un mes. Vaig començar a escriure't, per al menys quedar-me amb la sensació de que m'havia despedit de tu, ja que no vaig tindre l'oportunitat...
és important poder-se despedir de la gent que estimes, que t'importa, perquè sinó s'et queda clavada una sensació... I no enfadar-se permanenment de llarga durada amb algú, sobretot si t'importa, perquè no saps mai quan desapareixera i sense avisar, de cop i volta...

Mm!^^

Pensament 10:Amor i bojeria (Amor y locura)

He trovat aquest text i m'ha encantat!! Està en castellà, no us importa, no??

El Amor y La Locura

Cuentan que una vez se reunieron todos los sentimientos y cualidades del hombre.
Cuando el ABURRIMIENTO había bostezado por tercera vez, la LOCURA, como siempre tan loca, les propuso:
- ¿Vamos a jugar a las escondidas?!

La INTRIGA levantó la ceja intrigada y la CURIOSIDAD, sin poder contenerse preguntó:
- ¿A las escondidas?... ¿y cómo es eso?
- Es un juego -explicó la LOCURA- en que yo me tapo la cara y comienzo a contar uno hasta un millón mientras ustedes se esconden y cuando yo haya terminado de contar, el primero de ustedes que yo encuentre ocupará mi lugar para continuar el juego.
El ENTUSIASMO bailó secundado por la EUFORIA, la ALEGRÍA dió tantos saltos que terminó por convencer a la DUDA, e incluso a la APATÍA, a la que nunca le interesaba nada.
Pero no todos quisieron participar... la VERDAD prefirió no esconderse, para qué? si al final siempre la hallaban, y la SOBERBIA opinó que era un juego muy tonto (en el fondo lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella) y la COBARDÍA prefirió no arriesgarse...
- Uno, dos, tres... -comenzó a contar la LOCURA.
La primera en esconderse fue la PEREZA, que como siempre se dejó caer tras la primera piedra del camino, la FE subió al cielo y la ENVIDIA se escondió tras la sombra del TRIUNFO que con su propio esfuerzo había logrado subir a la copa del árbol más alto.
La GENEROSIDAD casi no alcanzaba a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos...
¿Que si un lago cristalino?, ideal para la BELLEZA. ¿Que si la hendija de un árbol?, perfecto para la TIMIDEZ. ¿Que si el vuelo de la mariposa?, lo mejor para la VOLUPTUOSIDAD. ¿Que si una ráfaga de viento?, magnífico para la LIBERTAD... Así, la GENEROSIDAD terminó por ocultarse en un rayito de sol.
JHl EGOÍSMO en cambio, encontró un sitio muy bueno desde el principio, ventilado, cómodo... pero sólo para él. La MENTIRA se escondió en el fondo de los océanos (mentira, en realidad se escondió detrás del arcoiris), y la PASIÓN y el DESEO en el centro de los volcanes. El OLVIDO... se me olvidó dónde se escondió... pero eso no es lo importante.
Cuando la LOCURA contaba 999.999, el AMOR aún no había encontrado sitio para esconderse, pues todo se encontraba ocupado... hasta que divisó un rosal... y enternecido decidió esconderse entre sus flores.
- Un millón!!!- contó la LOCURA y comenzó a buscar.
La primera en aparecer fue la PEREZA, sólo a tres pasos de una piedra.
Después se escuchó la FE discutiendo con Dios en el cielo sobre Zoología... La PASION y el DESEO los sintió en el vibrar de los volcanes. En un descuido encontró la ENVIDIA y, claro, pudo deducir dónde estaba el TRIUNFO. El EGOÍSMO no tuvo ni que buscarlo. Él solito salió disparado de su escondite que había resultado ser un nido de avispas.
De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió a la BELLEZA y con la DUDA resultó más fácil todavía, pues la encontró sentada sobre una cerca sin decidir aún de que lado esconderse...
Así fue encontrando a todos... al TALENTO entre la hierba fresca, a la
ANGUSTIA en una oscura cueva, a la MENTIRA detrás del arcoiris... (mentira, si ella estaba en el fondo del océano) y hasta al OLVIDO... que ya se le había olvidado que estaba jugando a los escondidos... pero sólo el AMOR no aparecía por ningún sitio.
La LOCURA buscó detrás de cada árbol, bajo cada arroyuelo del planeta, en la cima de las montañas... y cuando estaba dándose por vencida divisó un rosal y las rosas... Y tomó una horquilla y comenzó a mover las ramas, cuando de pronto un doloroso grito se escuchó... Las espinas habían herido en los ojos al AMOR; la LOCURA no sabía qué hacer para disculparse...lloró, rogó, imploró, pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo. Desde entonces; desde que por primera vez se jugó a las escondidas en la tierra:

EL AMOR ES CIEGO Y LA LOCURA SIEMPRE LO ACOMPAÑA.

 

Fin

He extret el text d'aquesta pàgina: http://www.terra.es/personal/kokopaco/amor.html

Mm!^^

Pensament 9: Records que fan mal

Mai hauria pensat que seria tan difícil despendres del record d'una persona, que la pregunta "per què?" estigues assatjant el meu cervell dia i nit buscant una resposta, m'agrada recorda tots els moments viscuts amb tu, encara que per ara, em fan mal desde que tot va canviar i tu i jo ens vam separar, els nostres camins es van tornar a separar, i ara s'han allunyat encara més i més... Pensava que tu i jo seriem inseparabls, que res ens separaria, i tu em demostraves que el que pensava era possible.... Però no, va apareixer més gent a la nostra vida, i ràpidament et vas oblidar de mi com si fos algú qualsevol, algú que mai a sigut res per tu, em vas deixar de vanda, com un drap brut i vell que ja ningú vol, jo només et tenía a tu, tu teníes a tothom que vulguessis. Tot això em feia mal, molt, però el que feia que encara em dolgués més era que ens creuessim i que ni em saludesis, que gairebé ni em miresis, això era el que feia que la ferida no es pogués guarir del tot, i després, un dia qualsevol, els nostres pares quedesin i parlessim com si res, com si res hagués passat mai, que em donguesis esperances, esperances per res, perquè després tot va seguir igual... ens vam divertir molt aquell dia... i em fa ràbia no haver-te dit el que pensava, el que sentia, haver-te dit tot el que em vas fer patir. Vaig arrivar a vessar llàgrimes per tu, llàgrimes innesesàries, perquè no farien que tu tornessis. 
Però la vida continua, i encara que el records fan mal, hi ha records i moments que sempre recordaré amb felicitat, perquè hi ha més gent al món, ho saps? He connegut a altra gent millor que tu, i que a poc a poc, intenten tapar el forat que em vas deixar. 
I que s'apigues que mai em separo de la polsera que vaig comprar al "mercadillo hippie" amb tu, perquè em recorda tot lo bé que m'ho vaig passar aquell dia amb tu, encara que ja no he tronat a parlar amb tu, també em recorda tots els anys amb tu, tots el bons moments que em passat lluntes, as sigut la meva millor amiga, i per ara ningú a superat tot el que he viscut amb tu,cada moment...
Se que mai llegiràs això, però si algún cop ho llegeixes, avisa'm.
Mm!^^

P.D.: si us sentiu identificats, digueu-m'ho! tant com el vandol de m'en vaig amb unes altres, com el vandol en el que jo estàva. Com us vau sentir vosaltres??

Pensament 8: Esperança

I es que sempre ens quedarà l'esperança... mai em de tirar la tovallola, dir que es impossible, perquè estaras mentint, res és impossible i a més, mai as de perdre l'esperança.... MAI. Quan un pert l'esperança se li acava de caure el món a sobre, perquè si ja s'he t'havia caigut, ara ja tens tot el seu pes.
L'esperança et fa lluitar, et fa crèixer, et fa no rendir-te mai, et fa volar, et fa somniar en una cosa millor.
Mai perdis l'esperança i lluita per els teus somnis!!
Mm!^^