Pensament 11: L'importància d'un últim adeu

Aquesta entrada va dedicada algú molt especial que ens va deixar fa 1 any... a la meva besavia, t'estimo!!
Avui fa un anyet que vas marxar, jo no et vaig poder dir adeu, em va sapiguer molt greu, perquè jo t'estimo molt. Vas marxar sense avisar, sense despedir-te, sense que ningú pogués fer res. Va ser pel matí, i tot el dia va pintar molt negre, perquè enterar-se a 1a hora que havies mort... et deixa trastocat durant tot el dia. Vaig plorar molt, i quan ahir per la nit pensava que només quedaven hores, recordava tots els moemnts... les llàgrimes van tornar als meus ulls, sense que hi pogués fer res. Avui, durant el dia, les llagrimes també volien sortir, però jo no lis he deixat, no he vessat ni una llagrima més. Intento ser forta, encara que no ho soc,però no vull que ningú noti tot el que passa pel meu cap, que ningú s'apiga que et trovo a faltar. I es que trovo a faltar les històries que m'explicaves de quan eres jove, de la guerra, de quan treballaves a una casa de "rics". Trovo a faltar el riure fins a plorar, el portar-te a dinar al xino per provar cosses noves i celebrar els teus 98, 99... No vam poder celebrar els 100 perquè vas marxar... I això em va donar molta ràbia, per menys d'un mes. Vaig començar a escriure't, per al menys quedar-me amb la sensació de que m'havia despedit de tu, ja que no vaig tindre l'oportunitat...
és important poder-se despedir de la gent que estimes, que t'importa, perquè sinó s'et queda clavada una sensació... I no enfadar-se permanenment de llarga durada amb algú, sobretot si t'importa, perquè no saps mai quan desapareixera i sense avisar, de cop i volta...

Mm!^^