Pensament 26. Carta per a mi mateixa, la meva jo més jove.

Mariona,

Segurament no em reconeixes, es normal, jo a vegades tampoc ho faig, però amb el temps em reconeixeras o entendras de que et parlo. Soc jove, i sé de la vida poc més que tu, tot i així n'he aprés algunes coses, no pretenc ensenyarte-les, només que prenguis nota.

Encara que moltes vegades ho pensis i escoltis dir-ho, la vida no és una merda, la vida no té la culpa de que ens pasin coses dolentes, ningú la té, però no és una merda, simplement és complicada, però recorda, cada nit pot sortir el sol.

Tot el que estas fent està bé, t'equivocaras, però ets humana, no pretenguis ser una cosa que mai ningú serà, perfecte. Els errors són les coses que ens fan persona, i ens ho recorden. És fàcil olvidar una cosa tan simple com aquesta, per això està bé que ens ho recordin de tant en tant.

Per molts cops que rebis sempre t'has d'aixecar, amb el cap alt si pot ser, per molt que et costi posar-t'hi de peu. A terra no fas res, i la vida passa encara que no ho sembli. Per molt que t'acostumbris a caure i veure que d'el terra ja no es baixa, així no s'aprén, no es viu.

Els pous no tenen fons, només replans que cauen si no intentes puixar, no permetis que t'enfonsin molt, no permetis que ningú faixi que prefereixis viure al pou. Aprén a trepitjar, sé que costa, i no està bé, però de tant en tant s'ha de trepitjar per no ser trepitjat, jo encara m'ho he d'enrecordar.

No et maltratis pensant mil i una vegades les coses que podries haver fet i no vas fer, o les coses que vas i fer i no deuries d'haver-ho fet. Si no haguessin pasat tu i jo no seriem tu i jo. No existiriem, no seriem. 

Està bé ser qui ets, com ets. Fes el que a tu més t'agradi sense importar-te l'opinió dels demés, no canviis per res ni ningú.

Conneixeras molta gent, alguna et trepitjarà i altres et donaran la mà perque et puguis aixecar, seguir escalant el pou, o simplement seguir caminant. Alguns pasaran per la teva vida i marxaran com si mai hi haguessin estat, dona el mateix, n'hi ha gent més important i no els has de pensar molt, ja no hi són.

Està bé parar-se un moment, girar-se i veure tot el camí recorregut, però per després seguir endavant, sense deixar que tot el camí que em deixat enrere ens afecti. 

Viu la vida intensament, riu, plora, balla, diverteix-te, avurreix-te, llença't a provar coses noves, rebelat, digues el que penses, escolta, calla, mira al terra i al cel, aprén tot el que puguis, olvidat del món, recorda'l, viu-lo, disfruta'l. Sigues tu mateixa.

La vida està per viure-la, i n'hi ha moltes maneres, i ho estàs fent bé, perquè estàs aprenent la importancia de fer-ho bé.

Disfruta de la muntanya rusa, només tens un viatge, i quan acavi, tot haurà acavat, ho sigui que fés que el viatge t'ompli.

                                                                                                                              Mariona.

Pensament 25: Fix me

"When you try your best but you don't succeed

 When you get what you want but not what you need

 When you feel so tired but you can't sleep

 Stuck in reverse."

"Lights will guide you home

 And ignite your bones

 And I will try to fix you."

                                            -Fix you

Vine, monta totes les peses del meu puzle, ja no se com fer-les encaixar per mi mateixa, ja no se on anar-les a buscar, ni qui les tindrà. No se si estan totes o falten. Només se que per dintre estic tota trencada i ningú pot arreglar-me, ni jo mateixa. Encara que ho intenti, encara que actui com que ho faig, encara que per fora estigui d'una sola peça. Has intentat mirar dintre? Atravesar aquesta superficialitat que estic feta, encara que pot ser, no et deixo. És millor no apropar-se a mi, puc fer-te mal, estic suficientment trencada com per que et faixis mal. Pot ser en el fons m'agrada no deixar que la gent s'apropi gaire, així no poden fer mal, és més fàcil viure allunyada de la gent. I encara que a vegades sembli que no, a poca gent deixo que s'apropi a la meva jo trencada i desfeta que ja no sap ni com segueix fent com si no pases res. 

I si, les coses han cambiat, però hi ha una part dintre meu que no aconsegueix arreglar-se, com si ja no sapigués com fer-ho.

Tothom diu que li agradaria ser com era en el passat, i jo em paro a pensar, i no recordo haver sigut diferent que ara, pot ser no tant trencada, però era igual. 

Justament poc després d'haver puixat aquesta entrada, amb aquesta cançó, he trovat aquesta foto.

Pensament 24: Llum i foscor.

Aquest es un relat que vaig escriure aquest any per Sant Jordi al instiut, amb la materia de castellà. 

Hace tiempo, los pájaros no cantaban, las flores no crecían y el sol no salía. La vida se dividía entre la luz y la oscuridad, entre el bien y el mal. No se escogía estar en ningún bando, simplemente se pasaba al otro. En la oscuridad no había vida, su oscuridad quitaba toda vitalidad posible, haciendo que esos cuerpos cada vez más muertos que vivos intentaran luchar por la luz, hasta que la oscuridad se los llevaba. En la luz nadie se daba cuenta, solo los que había conseguido salir, los que habían vivido en los dos mundos. En la oscuridad había gritos, gritos que en la luz no se escuchaban. A veces había algo de luz, cuando la música sonaba o cuando se dibujaba, por ejemplo. Pero a veces llegaba el momento en que  ya ni había luz.

Te quitaba las cosas que más querías, las destruía, te dejaba secuestrado allá donde nadie podía llegar, y solo tu mente llegaba.

Dicen que la caja de Pandora guarda la esperanza, que es lo único que perdura, siendo lo ultimo que se pierde, pero eso era en la luz, en la oscuridad no había ni caja de Pandora.

Con tanta oscuridad, algunos no paraban de dormir, otros, en cambio, se desvelaban sin poder pegar ojo. Eso en la luz no pasaba, la gente podía dormir lo que quería, cuanto quería, sin esas preocupaciones de la oscuridad.  Sin esas pesadillas que te adentraban más en la oscuridad poco a poco.

Nadie quería saber nada de la oscuridad, eso solo llevaba problemas, pocos tenían la paciencia suficiente para adentrarse en ese mundo desconocido para llevar luz a los perdidos.

La oscuridad era la peor pesadilla, el peor  infierno; la oscuridad era la cosa más temida en la luz. Para los que ya vivían en esta, era todo normal, veían esas sombras normales, ya sin a penas asustarse. Era la peor destrucción, peor que la nada.

Te dejaba sin alma.

Llegaba el día que simplemente eras un cuerpo que hacía todas sus funciones vitales, con la diferencia de que estaba completamente vacío en el interior, no había nada. Ya no había sentimientos, ni emoción, nada. Haciéndote aislar de todo, incluso de a gente más cercana, ya no vivías en su mismo mundo. No se vivía, simplemente se sobrevivía.

La gente en la luz no tenía miedo, pero en la oscuridad la gente podía llegar a morir de miedo, escuchando al mismo diablo hablar, escuchando las peores cosas imaginables. La oscuridad en eso era superior al ser humano más cruel.

La oscuridad llegaba poco a poco, arrastrándote a ella de manera casi imperceptible, haciendo que nadie supiera nada hasta que ya era tarde. Hasta que ya estabas demasiado lejos para ser rescatado, cuando solo tú podías salvarte a ti mismo. Aunque también es verdad, la luz cegaba de ver aquellos que no querían hacerlo, haciendo para los de la oscuridad todo más difícil.

La oscuridad era un tema tabú, algo de lo cual nadie hablaba pero a la vez se usaba de forma mal-interpretable, haciendo que la gente creyera que era una elección propia.

Se podría decía que la oscuridad era una montaña en el camino, la cual o superabas o te superaba, con las únicas herramientas de la experiencia del día a día.

Hace tiempo los pájaros volvieron a cantar, las flores florecían y el sol empezaba a salir. La vida en la oscuridad te enseñaba a buscar el punto intermedio entre los dos mundos, donde ni la felicidad ni la tristeza fueran extremos opuestos que no podían encontrarse. La gente aprendió a vivir allí donde no había día sin noche, donde la vida era vida, donde se convivía con la realidad.

Pero, ¿qué era la realidad? ¿Existía? Quizá simplemente era una sombra, una sombra en la que esconderse, en la que no se sabía que pasaba realmente, te daba un tiempo de tranquilidad, de paz, en la que creías que la oscuridad se iba. Hasta que esta volvía con más fuerza.

Vivimos en una gran mentira donde vemos lo que la supuesta realidad nos hace ver, donde la oscuridad siempre está al acecho, esperando el momento para atacar, para quitártelo todo, para cambiarte.

La luz es eso que creemos vivir mientras estamos ajenos a la oscuridad.

Pensament 23: Retorn

Bé, ha passat molt temps desde l'última vegada que hi vaig escriure, això està completament abandonat, però crec que potser puc tornar a ficar-ho en marxa, amb dedicació i temps.
He crescut durant aquest temps, com tothom, he madurat, he viscut noves experiencies i crec que aquestes faran que escrigui moltes més entrades. Tinc molts pensaments i sentiments per ficar en paraules, paraules que encara no he trovat. Es com intentar ficar-hi nom a alguna cosa que no existeix, no acaves de saber com és del tot, i no saps si és el correcte. En canvi n'hi ha que si que podria posar en paraules, encara que pot ser no són les paraules que tothom espera llegir.
Si més no, aqui torna a començar tot.
És el principi del fi d'una epoca sense paraules.

Pensament 22: Fer-se gran, pressos del temps.

Arriva un moment en que, sense que nosaltres ho volguem, ens fem grans, deixem de ser petits, hi ha cosses que ja no podem fer, tenim més obligacions... Però quan som grans podem fer coses que de petits no ens deixavem, podem ser independents, lliures. Encara que alhora, quan ens fem grans, vivim pressos del rellotge, del temps. Vivim seguint el temps, amb 1001 horaris per cumplir, sense parar-se a veure que hi ha al nostre voltant. El temps passa, no ens adonem, fins que un dia ja es massa tard, veiem que em perdut un temps molt valios que mai més podrem recuperar. Em de viure el moment.
El temps es or.

Pensament 21: Por

A vegades, mires al mirrall i no saps qui hi ha devant teu, qui és aquella persona que s'asembla tant a tu, però que no reconeixes. Un tu del futur, un tu del passat, un tu del present, o simplement un tu que no t'agrada o et fa por mostrar a la gent.
Quantes vegades em amagat una part nostra per por del que diran, que pensaran, que faran...Quants cops creiem que és millor amagar-te a tu mateix sense mostrar-te avans de ensenyar qui ets. Encara que la part que amagues val molt i diu molt de tu, encara que sigui la millor part de tu, encara que tingui moltes qualitats bones, l'amagues, intentes fer-la desapareixer, intentes que no la vegui ni la conegui ningú.
Però no as de pensar en que diran, en que pensaran, que faran, no as de tindre por a això, perquè ets tu, i si no lis agrada es el seu problema, tu ets tu,ningú ho pot canviar. I ets perfecte tal com ets.

(Perdoneu haver tardat tant, amb les vacances no m'hi paso molt per aqui...)

Una entrada... diferent

Hola a tots!
Avui us volia parlar d'una obra de teatre, bueno, més haviat musical que vaig anar a veure fa un temps. El musical és: 40 EL MUSICAL.

Va sobre una colla d'amics, on hi ha amor, desamor, drama, humor... Tot barrejat amb un munt de cançons de "los 40 principales". Els personatges d'aquesta trama són:

 Joaquin: acava de sortir de la facultat, viu per la radio i des de la seva habitació porta un "radioblog" que parla sobre el seu entorn. Explica que passa entre els seus amics.
Mateo: germà gran den Joaquin, mai para quiet, esportista, aventurer... No asumeix molt les responsavilitats.
Sara: és la millor amiga den Joaquin, té una relació mab en Mateo. Amb en Joaquin sempre a tingut una complicitat especial. és alegre, sensible, inteligent, atractiva...
Alex (Alessandra): Té un germà, en David, que és tot el contrari d'ella. Ella és despreocupada, "heavy-grunge", fuma... És incapaç de comprometer-se en el amor, amb gran talent.
David: Germà de l'Alex, és obsesiu-compulsiu, hipocondraic, neuròtic... No menja en restaurants, només menja amb coberts, plats, gots que allí rentat ell mateix. Es passa 2:30arreglant-se aal lavabo al dia, ficant-se cremes, arreglant-se, depilant-se...
Arturo: Pare d'en David i l'Alex, un nou ric vividor de la seva fortuna, torna a la vida dels seus fills de cop i volta per quedar-s'hi a viure i recuperar el temps perdut.
Laura: Li agrada mantindre la gent a ratlla, sobre tot al seu novio, Chema, amb qui porta des dels 15 anys. És de les diuen: verge fins al matrimoni.
Chema: Becari en un bufet d'abogats, no li agrada la seva vida, tímit, formal... No sap portar ell la seva propia vida, a sobre viu sotmés a la pressió de la seva novia, Laura.

Jo si pogués la tornaria a veure ara mateix.
Mm!^^